Taller d'Història Clot Camp de l'Arpa

A la recerca de la nostra identitat

Archive for the tag “El Clic”

ELS CARRERS DE JOAN DE PEGUERA I DE L’ETERNA MEMORIA

Clic 98, marc-abril 2107

Carrers en memòria del terratinent Joan Antoni de Peguera i Bayllet ( 1755-1837), últim descendent d’un llinatge de cavallers i nobles.

FAMÍLIA ARBÖS- SABATER

L’Elvira i la Roser Arbós al carrer de Joan de Peguera, l’any 1969.

Casat,  l’any 1929 amb Maria Miquela de Borràs, va morir vuit anys més tard sense haver tingut  fills. Tenia diverses propietats disperses pel pla de Barcelona, que foren heretades pel seu nebot, José Maria de Cárcer y de Peguera,  i la seva esposa.

Deu anys després de la mort Joan Antoni de Peguera, i després que la seva vídua s’hagués tornat a casar, aquesta va aprofitar la parcel·lació dels carrers d’aquesta zona en els terrenys de la seva propietat, per demanar a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals que es posés el seu nom en un dels carrers  i el d’Eterna Memòria en un altre, en record de qui havia estat el seu primer espòs.  El 13 de març de 1862 l’Ajuntament de Sant  Martí acordà acceptar aquesta petició, tot posant Joan de Peguera al carrer que fins aleshores es deia Montserrat i de l’Eterna Memòria a un dels carrers que el creuen.

 

Rosa Martell

EL CANONGE RODÓ, RESPONSABLE RELIGIÓS DE LA SAGRADA FAMÍLIA

CLIC núm. 81  novembre-desembre 2013

L’aparició d’un plec de documentació escrita en castellà, ens permet afirmar que el canonge Rodó va ser el responsable religiós del temple de la Sagrada Família. En aquell moment portava trenta anys al nostre barri i atenia també la parròquia de Sant Martí de Provençals i la nova església del Clot,

Monument al Canonge Francisco Rodó Sala Any 1919 Fotógraf: Thomas

Monument al Canonge Francisco Rodó Sala
Any 1919
Fotógraf: Thomas

inaugurada el 1882. Ell mateix explica que el mes de novembre de 1895, el bisbe de Barcelona l’havia nomenat delegat, amb l’objectiu que “visite el templo titulado (sic) de la Sagrada Familia”. En una de les seves visites hi va trobar: “… en el altar…, un vaso sagrado y ornamentos para la celebración del Sto. Sacrificio…”. A través de Rodó sabem que al temple hi havia un sagristà i que una anomenada “viuda Pla” s’encarregava de guardar, entre altres coses, “las limosnas que se recogen en las cajitas”. També s’havien celebrat uns “funerales”, cerimònia que ell no havia autoritzat, com tampoc havia donat permís a uns casaments que havien tingut lloc.

Antonio Gascón Ricao

 

De les Tortugues a l’Oca

Clic 89, maig – juny – juliol 2015

Al barri tenim dues placetes amb noms d’animals, totes dues d’origen popular.

Cedent: Pilar Bofarull Montserrat Cornet sentada al cap d'una tortuga.

Cedent: Pilar Bofarull
Montserrat Cornet sentada al cap d’una tortuga.

La Plaça de les Tortugues o Sant Josep de Calassanç ( Còrsega, Rogent i Freser),  on ens podíem seure. Les tortugues van desaparèixer a finals dels 80 quan la placeta va ser  remodelada. Actualment hi ha la Llar per a la tortuga dels vuit anells, una escultura d’una tortuga d’acer de Joan Bennassar, que recorda les velles tortugues.

Cedent: Rossana Prenafeta

Cedent: Rossana Prenafeta

L’altra és una placeta sense nom (Rogent, València i Enamorats), coneguda popularment com Plaça de l’Oca, per una estàtua- que de fet és un ànec- col·locada sobre una font. Esculpida el  1925 per Frederic Marés per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, havia de ser instal·lada a la Diagonal però va acabar al barri.

Rosa Martell

 

JOSEP VILA I ARCELÓS

img560 (1)CLIC núm. 91  novembre-desembre 2015
Sant Pol de Mar 28.8.1898, Barcelona 13.10.1965
Va estudiar Magisteri a l’escola Normal de Mestres de Girona i el 1921 ja era nomenat director de les Escoles Graduades del Foment Martinenc, d’on també era director del seu orfeó, ja que havia estudiat música amb el mestre Enric Morera. Autor de sardanes i de música de Cambra. Consta que l’any 1916 ja va tocar l’orgue en una missa solemne al Santuari de Santa Maria del Collell.
El 1931 es va fer càrrec de l’Instituto Médico Escolar, després Acadèmia Vila, al carrer del Clot, 117.
CLO-149-0032 Gran psicòleg que no sols ensenyava si no que encaminava a cada alumne segons les seves aptituds i el seu caràcter.
Organitzava periòdicament concerts, creant entre els deixebles un esperit musical i sentit crític de l’art.
El 1965 se li va concedir, a títol pòstum, el premi Sant Martí.
Entre els seus alumnes figuren l’escriptor Joan Llarch, el director d’orquestra Manuel Villuendas, el poeta Jaume Sisterna o el fotògraf Jordi Gumí Cardona.
Eugeni Renom Cucurella
Alumne 1955-1965

LA FARINERA LA HÙNGARA I EL CINE

Clic núm. 88 març – abril 2015

Tothom coneix la Farinera, antiga sant Jaume, però molt poca gent recorda la desapareguda Mercedes, o la Estrella del carrer Enamorats nº 105, i menys encara la Húngara del carrer Independència, propietat de Joamrv 001n Tey Tintorer. Fabrica de farines que tenia dues sortides, una al passatge Vintrò i altra per el carrer Independència nº 238. Indùstria que va perviure des de 1886 fins a l’any 1925. Moment en què sobre el seu espai es va construir el també desaparegut cinema Emporium. Història dual que es veu resumida en una vella foto que acabem de trobar, gràcies a una veïna.

                                   Antonio Gascón Ricao

La Foto es de: Montserrat Rizo Vilamajò, circa 1940

TER VINT, LA SEGONA GENERACIÓ

CLIC núm. 82 gener-febrer 2014

A finals dels anys 70, quan una dona treballadora tenia un fill i no volia dependre de la família, només tenia dues opcions: deixar de treballar o portar-lo a una guardeia de confiança.

El 7 de maig de 1976, Amparo Bofarull Fernández, puericultora de formació i més coneguda comter vint0001 la “Sra. Maria”, amb molta il·lusió i gràcies a la col·laboració de la seva filla es va embrancar en la compra d’uns locals al carrer Ter, núm.18-20. La seva intenció era crear-hi una llar d’infants, en aquells anys anomenada guarderia: local que durant un temps va rebre el nom de Galtonas, canviant poc després pel de Ter Vint.

El primer mes va començar només amb un nen, però quan es va iniciar el curs al setembre del mateix any ja tenia matriculats 67.

El que la diferenciava d’altres, és que era un “centre educatiu”, no simplement un lloc per “aparcar nens”. En ser una activitat nova i no regulada, depenia del Departament de Sanitat, fins que al 1990 va passar a dependre d’Ensenyament, quan va arribar a tenir fins a 145 alumnes de 0 a 6 anys. A partir de 2005, per normativa, van passar a ser centre educatiu de 0 a 3 anys.

Actualment la majoria dels infants són fills i filles d’antics alumnes o sigui una segona generació, de la mateixa manera que la directora, La Mireia, és filla de la ” Sra Maria”.

Cristina Aparicio Súcar

 

15è ANIVERSARI DEL CENTRE CULTURAL LA FARINERA DEL CLOT

CLIC núm. 84 maig  2014

De la fàbrica de farina a la fàbrica de cultura.

 

mfm 015

De ben segur que els més joves o els que veniu per primera volta al Centre Cultural La Farinera del Clot us preguntareu el perquè d’aquest nom tan curiós. Els veïns més grans dels trenta us poden explicar que recorden la fàbrica de farina que anys enrere s’alçava en aquest indret. L’edifici que acull el Centre Cultural és el que resta del conjunt de les instal·lacions de l’empresa Harinera San Jaime,SA perquè només es va conservar l’edifici principal de la fàbrica. En canvi la porta d’accés al carrer del Clot, bellament decorada amb rajoles; els edificis dels magatzems del blat i de les farines; i els de l’administració foren sacrificats per a construir l’IES Salvador Espriu.

L’antic municipi de Sant Martí de Provençals va ser el lloc que van triar els industrials de la ciutat, a la recerca IMAGE0001d’espais nous per a ubicar les fàbriques que no cabien dins el recinte emmurallat de la ciutat de Barcelona. Primer fou l’activitat tèxtil amb els  prats d’indianes  i més endavant, ja entrat el segle XIX una activitat cada vegada més diversa.

La indústria farinera també hi era present. Cal tenir encompte que a finals d’aquell segle, a Sant Martí hi havia una gran activitat de la indústria farinera, que arribava a les 20 fàbriques. Aquestes eren hereves de l’activitat dels molins fariners hidràulics moguts amb les aigües del Rec comtal. Què va fer possible aquesta evolució dels antics molinsIMAGE0004 a les fàbriques com La Farinera ? Per una part les innovacions tècniques com la introducció de la màquina de vapor o l’adopció del sistema de mòlta austrohongarès amb els molins de corrons;  també la proximitat del port i de la xarxa de ferrocarril (el Ferrocarril del Nord, per l’avinguda  Meridiana; la de França, pel carrer dels Escultors Claperós; la de Madrid, per la Diagonal); i l’increment de la població de la ciutat i, per tant, de la demanda de pa.

El  1892 Andreu Gallarda i Campanyà va fer construir uns magatzems i sitges de cereals per a la Casa Harinera de San Jaime SA. Pels volts del 1900 s’inicia la construcció del nou edifici sota la direcció de l’arquitect
e Josep Pericàs i Morros. El 1902 comença a funcionar. El 1923 l’empresa entrà a formar part del holding Industrial Panadera de Barcelona, SA (IPSA). Durant la guerraIMAGE0005 de 1936-1939, fou col·lectivitzada. Els seus propietaris la recuperaren el 1942, i es canvià el nom de la raó social per Nieta de Andrés Gallarda, SA. La gestió, però, continuà sota la direcció del Servicio  Nacional del Trigo del Ministeri d’Agricultura fins al 1979, moment en què passa a denominar-se Oromas, S.A., fins al seu tancament definitiu l’any 1991.

Les veïnes van reivindicar molt de temps aquest espai per a destinar-lo a equipaments públics per a un  barri amb poca dotació. Com  a resposta, l’Ajuntament negocià la compra de l’edifici amb els propietaris i l’expropià  el 1995.

La intervenció arquitectònica fou guardonada amb el Premi Bonaplata, en la convocatòria de l’any 2000. Va conservar els elements mobles essencials que permeten entendre l’activitat de l’antiga fàbrica i els diferents processos des que entrava el gra a les sitges fins que en sortien eIMAGE0002ls sacs amb la farina i els altres subproductes com la pellofa i el germen. D’entre la maquinària més destacada hi trobareu els molins de quatre corrons de la casa Buhler, a la sala d’exposicions Joan Alsina; la despuntadora Morros que separava el germen del gra de blat, a la sala d’informàtica; a la segona planta, el plansichter, que destriava els productes segons el seu volum i era conegut popularment com a “ballarina” pel seu moviment oscil·lant; a la tercera planta, dins la sala Jesús Concernau, l’embarrat que permetia el  moviment a les màquines, i el darrer tram dels elevadors de culleretes, canonades que travessen l’edifici i permetien el trànsit del gra a cada una de les etapes del procés.

Si per un moment tanqueu els ulls podreu imaginar com era la l’activitat frenètica de les treballadores d’aquesta fàbrica, sempre dins d’un núvol de pols de farina i vigilant el bon funcionament d’unes màquines que feien un soroll de mil di
monis.

IMAGE0003El proper cop que aneu a la fleca a comprar pa, un dels aliments bàsics de la història de la Humanitat, penseu en el llarg viatge que fa un gra de cereal des del camp on ha estat conreat fins a la taula de casa vostra.

La Farinera en aquests quinze anys de funcionament com a Centre Cultural que ara celebrem ha estat un referent del nostre barri i de la nostra ciutat ara com a fàbrica de cultura, perquè  no solament de pa viu l’home .

 

Jordi Morell i Núñez

 

Les cases baixes del carrer del Clot

Clic núm 74,  maig-juny-juliol 2012
El 21 de juliol de l’any 1682, Jaume Salvador i Pedrol (Barcelona 1649 – 1740), baró de la Bleda, adquireix a Mònica Fals el dret d’ocupació dels terrenys del “Mas Roig”, situats al barri del “Clot de la Mel”, que formava part de l’antic poble de Sant Martí de Provençals. La finca constava d’una superfície total de 2 Ha aprox., amb l’obligació de pagar el cens de 8 lliures, 15 sous i 6diners, que havia de fer efectiu cada primer d’abril. Ambmotiu de les lleis de desamortització, en el segle XIX, el benefici d’aquest cens va passar a l’Estat.
L’any 1837, elssuccessors de Jaume Salvador: Joaquim Salvador i Burgués (1766-c.1857) i el seufill Josep Salvador i Soler (1804-1855), signen els Establiments de censos per a poderparcel·lar els terrenys de cada casa. El seu import individual del cens era de: 11 lliures, 8 sous i 1 diner. Això donava dret als nousadquiridors a edificar-hi cada una de les 18 cases que conformen l’actual renglera.
CLIC núm 74 maig-juny-juliol 2012
Marc Pérez Ordóñez

Can Robacols

Clic núm 73 març-abril 2012

A la zona compresa entre els actuals carrers Ripollès, Besalú, Josepa Massanés, Pistó i Historiador Maians, hi havia un nucli semi rural, un llogaret de casetes baixes, emblanquinades, amb torretes de flors i carrers sinuosos conegut amb el sobrenom d’una família martinenca ” Can Robacols”.
A partir de l’any 1978 aquesta zona s’hi projectà la construcció de 68 edificis de 4 plantes. Però n serà fins l’any 1979 que, gràcies a la lluita de ” L’Associació de Veïns del Clot – Camp de l’Arpa”, amb fetes reivindicatives i el treball veïnal, s’aconseguirà la transformació d’aquest espai en zona verda. Els arquitectes Pedro Barragán i Bernat de Solà hi projectaran una plaça poc funcional la qual va ser inaugurada al 1987. Aquesta plaça tindrà una vida ben curta. L’Ajuntament reformarà, dins del Pla de Millora dels Carrers de Barcelona, aquest espai de 1.600m2 amb una inversió de 195.080.- Euros després de varies queixes veïnals, degudes a la perillositat d’alguns elements estructurals de la plaça. La qual serà inaugurada el 17 de novembre de 2006.

Rosa Martell

La capseta de música i l’ocellet inquiet que cada nit aconseguia evadir-se de la presó d’Osca

Clic núm 66

Ramón Acín Aquilué

( Osca 30.8.1888, ídem, 6.8.1936)

Pintor, escultor, professor, revolucionari anarquista

Indefens, sol, apallissat, lligat de mans, destrossat pel plor i els recordats crits de Conchita i les seves dues nenes. Mutilats els somnis amb la boca seca i el cap a punt d’esclatar, Ramón Acín, es va enfrontar en solitari al grup d’assassins que l’havien conduït a les tàpies del cementiri d’Osca. Era el 6 d’agost d’aquell maleït estiu del 1936. Van sonar els trets, i la terra es barrejà amb la seva sang, setze dies més tard el va seguir Conxita i amb ella, el que havia d’haver estat el seu tercer fill. Al parc d’Osca van quedar els seus “ocellets de metall”, la barbàrie feixista no entenia d’art. Anys desprès, les seves germanes van fer niu al Clot, just a la confluència del carrer d’ Aragó amb l’avinguda Meridiana.

Antonio Gascón

Carrer Aragó amb l'avinguda Meridiana

Post Navigation

La Teva Veu a Internet

Les dones de Sant Martí

Taller d'Història Clot Camp de l'Arpa

A la recerca de la nostra identitat

De gent i de llocs

Bloc personal sobre genealogia, país i altres dèries

Katalunien

Ein Land, seine Leute, seine Kultur, seine Sprache

overtherainbowclot

Smile! You’re at the best WordPress.com site ever

operaciogarzon

Recull de material sobre l'Operació Garzón

FORMACION HVAC

This WordPress.com site is the bee's knees

films&kids

Molt més que cinema infantil

palomassebastia07

salud la lucha continua

marinaalamo

Smile! You’re at the best WordPress.com site ever