ELS CARRERS DE JOAN DE PEGUERA I DE L’ETERNA MEMORIA

Clic 98, marc-abril 2107

Carrers en memòria del terratinent Joan Antoni de Peguera i Bayllet ( 1755-1837), últim descendent d’un llinatge de cavallers i nobles.

L’Elvira i la Roser Arbós al carrer de Joan de Peguera, l’any 1969.

Casat,  l’any 1929 amb Maria Miquela de Borràs, va morir vuit anys més tard sense haver tingut  fills. Tenia diverses propietats disperses pel pla de Barcelona, que foren heretades pel seu nebot, José Maria de Cárcer y de Peguera,  i la seva esposa.

Deu anys després de la mort Joan Antoni de Peguera, i després que la seva vídua s’hagués tornat a casar, aquesta va aprofitar la parcel·lació dels carrers d’aquesta zona en els terrenys de la seva propietat, per demanar a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals que es posés el seu nom en un dels carrers  i el d’Eterna Memòria en un altre, en record de qui havia estat el seu primer espòs.  El 13 de març de 1862 l’Ajuntament de Sant  Martí acordà acceptar aquesta petició, tot posant Joan de Peguera al carrer que fins aleshores es deia Montserrat i de l’Eterna Memòria a un dels carrers que el creuen.

 

Rosa Martell

JOAN LLARCH I ROIG

Clic 93  abril – maig 2016

ESCRIPTOR El Clot 1920, Sarrià 1987 Fill de família obrera, ben aviat va quedar orfe i va haver de treballar. Va ésser cridat a files a la Guerra Civil. Captiu, va passar per camps de concentració i per un servei militar de càstig de cinc anys.

Fotografia cedida per Adrià i Jordi Llarch

En sortir, va haver d’anar malvivint amb treballs miserables que va compaginar amb la seva vocació per l’escriptura. Va aconseguir petites feines literàries per encàrrec o amb pseudònim, però va anar acumulant una bibliografia que arribaria a una cinquantena de títols. Els seus temes van ser molt variats, des de novel·les de divulgació i biografies (Gaudí, Dalí, Luther King, Durruti, Negrín, Franco,…), fins a altres de crònica social crítica, temàtica fantàstica o relats històrics i compromesos sobre la guerra civil, els seus personatges i la posterior dictadura. La major part de la seva obra va ser publicada en castellà encara que també té una producció notable en català, com ara la novel·la de 1982, Memòria de la fosca nit. El 2001, el Districte de Sarrià – Sant Gervasi, per iniciativa veïnal, li va dedicar uns jardins a l’av. J.V. Foix, que actualment duen el seu nom.

Eugeni Renom Cucurella

LA VIDA ENTRE VIES

És indubtable que l’arribada del tren al nostre barri va potenciar el progrés i alhora va revolucionar l’economia local en facilitar un mitjà de transport tant de passatgers com de mercaderies, que venia a substituir el tradicional transport de carro o de diligència, factor que va propiciar que moltes empreses decidissin establir-s’hi, buscant amb això poder optimitzar els seus rendiments.

L’evolució va comportar la inevitable i progressiva pèrdua de la tradicional activitat agrícola i ramadera, que es va veure així substituïda per la indústria i la construcció, cosa que va comportar com a conseqüència el progressiu creixement humà del barri en establir-s’hi nous i nombrosos veïns procedents de tots els racons d’Espanya.

AHF-SE-IF-0985. Museo del Ferrocarril de Madrid

La inesperada aparició d’uns àlbums fotogràfics de l’escola d’aprenents de Renfe, juntament amb fotos dels veïns convivint amb total normalitat enmig de les vies de la Meridiana, i en particular en l’època de la festa del barri, amb les atraccions gairebé enganxades al traçat del ferrocarril, es van convertir en la gran excusa per imaginar la possibilitat d’una exposició fotogràfica, que hauria de recollir el temps en què es vivia perillosament entre les vies.

Les vies, però, encara sobreviuen avui en la nostra ment quan es percep que els talls del traçat del ferrocarril sobre el territori actualment, 70 anys després, continuen vius en la trama urbana gairebé i en les línies de separació que en el seu dia passaven pels temuts passos a nivell de Gran Via, Glòries i Meridiana.

L’exposició ha permès, alhora, recuperar imatges del desaparegut dipòsit de màquines, juntament amb algunes de les fotografies més antigues del barri, o la també desapareguda estació del Clot, sense oblidar els tres passos a nivell que en el seu dia van segregar el nuclis del barri.

Antonio Gascón i Cristina Aparicio

DESCRIPCIÓ FOTOGRAFIA

Aspecte de la via en el trajecte de Barcelona-Término a Clot, km. 109,130 de la línia de Barcelona-Término a Cerbère per Granollers, abans de l’electrificació, any 1940. Fons Servicio Eléctrico de RENFE. AHF-SE-IF-0985. Museo del Ferrocarril de Madripèrdua de la tradicional activitat agrícola i ramadera, que es va veure així substituïda per la indústria i la construcció, cosa que va comportar com a conseqüència el progressiu creixement humà del barri en establir-s’hi nous i nombrosos veïns procedents de tots els racons d’Espanya.

 

EL CANONGE RODÓ, RESPONSABLE RELIGIÓS DE LA SAGRADA FAMÍLIA

CLIC núm. 81  novembre-desembre 2013

L’aparició d’un plec de documentació escrita en castellà, ens permet afirmar que el canonge Rodó va ser el responsable religiós del temple de la Sagrada Família. En aquell moment portava trenta anys al nostre barri i atenia també la parròquia de Sant Martí de Provençals i la nova església del Clot,

Monument al Canonge Francisco Rodó Sala
Any 1919
Fotógraf: Thomas

inaugurada el 1882. Ell mateix explica que el mes de novembre de 1895, el bisbe de Barcelona l’havia nomenat delegat, amb l’objectiu que “visite el templo titulado (sic) de la Sagrada Familia”. En una de les seves visites hi va trobar: “… en el altar…, un vaso sagrado y ornamentos para la celebración del Sto. Sacrificio…”. A través de Rodó sabem que al temple hi havia un sagristà i que una anomenada “viuda Pla” s’encarregava de guardar, entre altres coses, “las limosnas que se recogen en las cajitas”. També s’havien celebrat uns “funerales”, cerimònia que ell no havia autoritzat, com tampoc havia donat permís a uns casaments que havien tingut lloc.

Antonio Gascón Ricao

 

De les Tortugues a l’Oca

Clic 89, maig – juny – juliol 2015

Al barri tenim dues placetes amb noms d’animals, totes dues d’origen popular.

Cedent: Pilar Bofarull
Montserrat Cornet sentada al cap d’una tortuga.

La Plaça de les Tortugues o Sant Josep de Calassanç ( Còrsega, Rogent i Freser),  on ens podíem seure. Les tortugues van desaparèixer a finals dels 80 quan la placeta va ser  remodelada. Actualment hi ha la Llar per a la tortuga dels vuit anells, una escultura d’una tortuga d’acer de Joan Bennassar, que recorda les velles tortugues.

Cedent: Rossana Prenafeta

L’altra és una placeta sense nom (Rogent, València i Enamorats), coneguda popularment com Plaça de l’Oca, per una estàtua- que de fet és un ànec- col·locada sobre una font. Esculpida el  1925 per Frederic Marés per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, havia de ser instal·lada a la Diagonal però va acabar al barri.

Rosa Martell

 

JOSEP VILA I ARCELÓS

CLIC núm. 91  novembre-desembre 2015

Sant Pol de Mar 28.8.1898, Barcelona 13.10.1965

Va estudiar Magisteri a l’escola Normal de Mestres de Girona i el 1921 ja era nomenat director de les Escoles Graduades del Foment Martinenc, d’on també era director del seu orfeó, ja que havia estudiat música amb el mestre Enric Morera. Autor de sardanes i de música de Cambra. Consta que l’any 1916 ja va tocar l’orgue en una missa solemne al Santuari de Santa Maria del Collell.

El 1931 es va fer càrrec de l’Instituto Médico Escolar, després Acadèmia Vila, al carrer del Clot, 117.

 Gran psicòleg que no sols ensenyava si no que encaminava a cada alumne segons les seves aptituds i el seu caràcter.

Organitzava periòdicament concerts, creant entre els deixebles un esperit musical i sentit crític de l’art.

El 1965 se li va concedir, a títol pòstum, el premi Sant Martí.

Entre els seus alumnes figuren l’escriptor Joan Llarch, el director d’orquestra Manuel Villuendas, el poeta Jaume Sisterna o el fotògraf Jordi Gumí Cardona.

Eugeni Renom Cucurella

Alumne 1955-1965

DIEGO CAMACHO » ABEL PAZ»

Abel Paz

CLIC núm. 76  novembre-desembre 2012

(Almeria , 1921 – Barcelona, 2009) “Sempre he estat anarquista. Des de què vaig néixer. Si hi ha una altre vida, demanaré l´ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc.” Són paraules de Diego Camacho. El seu nom de guerra, el qual li agradava utilitzar sempre ja que es va considerar un combatent en actiu tota la seva vida, era Abel Paz. Nascut a Almeria, als 8 anys la seva família es va traslladar a Barcelona, al barri del Clot. Entre 1932 i 1935 va assistir a l’escola racionalista Natura, al Clot, un autèntic viver llibertari. Juntament amb el seu amic Federico Arcos creen Arcos una revista d’adolescència que empeny, ja el 1937, a la creació de Los Quijotes del Ideal. Treballador, historiador autodidacta ignorat pels mitjans, la seva biografia sobre Durruti s’ha traduït a més de catorze idiomes.

Marc Pérez Ordóñez

LA FARINERA LA HÙNGARA I EL CINE

Clic núm. 88 març – abril 2015

Tothom coneix la Farinera, antiga sant Jaume, però molt poca gent recorda la desapareguda Mercedes, o la Estrella del carrer Enamorats nº 105, i menys encara la Húngara del carrer Independència, propietat de Joan Tey Tintorer. Fabrica de farines que tenia dues sortides, una al passatge Vintrò i altra per el carrer Independència nº 238. Indùstria que va perviure des de 1886 fins a l’any 1925. Moment en què sobre el seu espai es va construir el també desaparegut cinema Emporium. Història dual que es veu resumida en una vella foto que acabem de trobar, gràcies a una veïna.

                                   Antonio Gascón Ricao

La Foto es de: Montserrat Rizo Vilamajò, circa 1940

EL TALLER D’HISTÒRIA BUSCA FOTOGRAFIES ANTIGUES

Conserveu una caixa amb fotografies antigues familiars ?

Teniu un àlbum amb fotografies que van fer en el seu moment els pares o avis ?

El Taller d’ Història del Clot – Camp de l’ Arpa ha iniciat una recerca d’imatges antigues del barri amb l’objectiu d’elaborar un llibre de la col·lecció L’ Abans que edita l’ Editorial Efadós i que es comercialitzarà, a partir de l’abril de l’any vinent en forma de fascicles setmanals.

Qualsevol fotografia pot ser bona. Un carrer, una plaça, una festa popular, un esdeveniment públic, una activitat quotidiana o un fet inusual, una celebració familiar,… Totes les imatges poden ser vàlides per explicar gràficament la vida al barri en un moment donat, perquè  aquest ès l’objectiu final, elaborar un llibre que expliqui, amb imatges, la història del Clot – Camp de l’Arpa, des de la fotografia més antiga, fins a l’any 1979.

Si teniu fotografies antigues del barri i voleu col·laborar, podeu contactar amb el Taller d’ Història del Clot – Camp de l’ Arpa al telèfon 672 71 97 87, un les passarem a recollir per escanejar-les i us les tornarem amb la màxima brevetat.

 

TER VINT, LA SEGONA GENERACIÓ

CLIC núm. 82 gener-febrer 2014

A finals dels anys 70, quan una dona treballadora tenia un fill i no volia dependre de la família, només tenia dues opcions: deixar de treballar o portar-lo a una guardeia de confiança.

El 7 de maig de 1976, Amparo Bofarull Fernández, puericultora de formació i més coneguda com la «Sra. Maria», amb molta il·lusió i gràcies a la col·laboració de la seva filla es va embrancar en la compra d’uns locals al carrer Ter, núm.18-20. La seva intenció era crear-hi una llar d’infants, en aquells anys anomenada guarderia: local que durant un temps va rebre el nom de Galtonas, canviant poc després pel de Ter Vint.

El primer mes va començar només amb un nen, però quan es va iniciar el curs al setembre del mateix any ja tenia matriculats 67.

El que la diferenciava d’altres, és que era un «centre educatiu», no simplement un lloc per «aparcar nens». En ser una activitat nova i no regulada, depenia del Departament de Sanitat, fins que al 1990 va passar a dependre d’Ensenyament, quan va arribar a tenir fins a 145 alumnes de 0 a 6 anys. A partir de 2005, per normativa, van passar a ser centre educatiu de 0 a 3 anys.

Actualment la majoria dels infants són fills i filles d’antics alumnes o sigui una segona generació, de la mateixa manera que la directora, La Mireia, és filla de la » Sra Maria».

Cristina Aparicio Súcar