ELS CARRERS DE JOAN DE PEGUERA I DE L’ETERNA MEMORIA

Clic 98, marc-abril 2107

Carrers en memòria del terratinent Joan Antoni de Peguera i Bayllet ( 1755-1837), últim descendent d’un llinatge de cavallers i nobles.

L’Elvira i la Roser Arbós al carrer de Joan de Peguera, l’any 1969.

Casat,  l’any 1929 amb Maria Miquela de Borràs, va morir vuit anys més tard sense haver tingut  fills. Tenia diverses propietats disperses pel pla de Barcelona, que foren heretades pel seu nebot, José Maria de Cárcer y de Peguera,  i la seva esposa.

Deu anys després de la mort Joan Antoni de Peguera, i després que la seva vídua s’hagués tornat a casar, aquesta va aprofitar la parcel·lació dels carrers d’aquesta zona en els terrenys de la seva propietat, per demanar a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals que es posés el seu nom en un dels carrers  i el d’Eterna Memòria en un altre, en record de qui havia estat el seu primer espòs.  El 13 de març de 1862 l’Ajuntament de Sant  Martí acordà acceptar aquesta petició, tot posant Joan de Peguera al carrer que fins aleshores es deia Montserrat i de l’Eterna Memòria a un dels carrers que el creuen.

 

Rosa Martell

Els Fets de Bellver de Cerdanya 1937 : una fal·làcia històrica

 

Resulta una paradoxa descobrir després de 80 anys que tot el que s’ha escrit fins ara sobre els fets de Bellver de Cerdanya és fals. Però la sorpresa ha estat que per conèixer la veritat s’hagi hagut de recórrer als arxius oficials francesos.

Pel mateix, les plaques del Memorial Democràtic que commemoren a Bellver els suposats combats del 27 abril 1937 ara no tenen cap sentit, al tenir la certesa que aquests mai es van produir, ja que l’únic que hi va haver aquell dia va ser una emboscada, ocultada després amb interessades mentides, pensades com mitjà de justificació de aquells assassinats, que van estar a punt de desencadenar a la Cerdanya uns fets de maig paral·lels als barcelonins.

Conferència del 3 d’abril  de 2017

Espai Antoni Mirò Peris, pl Carme Monturiol, 10

A càrrec d’Antonio Gascón, membre del Taller d’Història del Clot – Camp de l’Arpa

 

JOAN LLARCH I ROIG

Clic 93  abril – maig 2016

ESCRIPTOR El Clot 1920, Sarrià 1987 Fill de família obrera, ben aviat va quedar orfe i va haver de treballar. Va ésser cridat a files a la Guerra Civil. Captiu, va passar per camps de concentració i per un servei militar de càstig de cinc anys.

Fotografia cedida per Adrià i Jordi Llarch

En sortir, va haver d’anar malvivint amb treballs miserables que va compaginar amb la seva vocació per l’escriptura. Va aconseguir petites feines literàries per encàrrec o amb pseudònim, però va anar acumulant una bibliografia que arribaria a una cinquantena de títols. Els seus temes van ser molt variats, des de novel·les de divulgació i biografies (Gaudí, Dalí, Luther King, Durruti, Negrín, Franco,…), fins a altres de crònica social crítica, temàtica fantàstica o relats històrics i compromesos sobre la guerra civil, els seus personatges i la posterior dictadura. La major part de la seva obra va ser publicada en castellà encara que també té una producció notable en català, com ara la novel·la de 1982, Memòria de la fosca nit. El 2001, el Districte de Sarrià – Sant Gervasi, per iniciativa veïnal, li va dedicar uns jardins a l’av. J.V. Foix, que actualment duen el seu nom.

Eugeni Renom Cucurella

JORDI GUMÍ I CARDONA

CLIC 91 maig – juny – juliol 2016

Autorretrat, 1992

FOTÒGRAF El Clot, 28 d’abril de 1931

Barcelona, 18 de setembre de 2013.

Nascut al carrer de Muntanya, va ser alumne de l’Acadèmia Vila. Es va dedicar professionalment a la fotografia des del 1957.

 

Es va especialitzar en fotografia científica aplicada a la il·lustració editorial. L’any 1968 va guanyar el premi de l’Institut d’Estudis Catalans per un estudi pinacològic d’investigació artística sobre el pintor Isidre Nonell. El 1978 li va ser atorgat el títol de Maître Photographe Europeen. El seu treball, El Llibre de les Bèsties, va ser guardonat pel Ministerio de Cultura, per ser el

Jordi Gumí durant una visita a l’ Academia Vila

llibre més ben editat de l’any 1984 en la categoria d’il·lustració. La seva activitat dominant va ser la il·lustració de publicacions, especialment per a llibres sobre Catalunya, amb imatges de temàtica d’art, cultura, geografia, documentació popular i recerca de tradicions. Va ser l’autor gràfic de més d’una trentena de llibres. Des del 1969 va dedicar-se a la docència com a professor de fotografia a l’Escola Massana de Barcelona. Al 1973 el van nomenar sots-director de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. En la doble vessant de químic i fotògraf, va escriure sobre temes de fotografia i investigació científica d’obres d’art. El 2010 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi “Per la seva tasca difusora de la imatge de Catalunya, en la il·lustració de nombrosos volums, i destacat per l’ activitat docent”.

Eugeni Renom Cucurella

EL CANONGE RODÓ, RESPONSABLE RELIGIÓS DE LA SAGRADA FAMÍLIA

CLIC núm. 81  novembre-desembre 2013

L’aparició d’un plec de documentació escrita en castellà, ens permet afirmar que el canonge Rodó va ser el responsable religiós del temple de la Sagrada Família. En aquell moment portava trenta anys al nostre barri i atenia també la parròquia de Sant Martí de Provençals i la nova església del Clot,

Monument al Canonge Francisco Rodó Sala
Any 1919
Fotógraf: Thomas

inaugurada el 1882. Ell mateix explica que el mes de novembre de 1895, el bisbe de Barcelona l’havia nomenat delegat, amb l’objectiu que “visite el templo titulado (sic) de la Sagrada Familia”. En una de les seves visites hi va trobar: “… en el altar…, un vaso sagrado y ornamentos para la celebración del Sto. Sacrificio…”. A través de Rodó sabem que al temple hi havia un sagristà i que una anomenada “viuda Pla” s’encarregava de guardar, entre altres coses, “las limosnas que se recogen en las cajitas”. També s’havien celebrat uns “funerales”, cerimònia que ell no havia autoritzat, com tampoc havia donat permís a uns casaments que havien tingut lloc.

Antonio Gascón Ricao

 

L’ABANS DEL CLOT – CAMP DE L’ARPA

 

El proper dia 19 de maig a les 19h

Centre Cultural La farinera del Clot

Presentació del llibre, ja acabat.

 L’Abans del Clot – Camp de l’Arpa, 1885-1979

 

Volem expressar el nostre agraïment a totes aquelles persones que d’una forma o altra han fet possible l’edició del llibre de L’Abans del Clot-Camp de l’Arpa. En particular, a les nombroses famílies que ens han obert les portes de casa seva i ens han permès compartir els seus records, les seves històries i les emocions de tota una vida. Gràcies a la vostra generositat aquest recull és a les vostres mans. Pàgines senceres que volen ser un homenatge al nostre barri i la gent que ha viscut en ell, i que serviran de record de tots aquells que ja no hi són, i un regal per a aquells que vindran. De ben segur que, a partir d’ara, si passegem pel barri, mirarem els seus carrers amb uns altres ulls.

D’altra banda, aquest llibre no hauria estat possible sense una part important de l’equip que l’ha revisat pacientment, esmenant els textos i deixant-se els ulls analitzant les fotos. A tots vosaltres, als qui ens heu acompanyat en aquest viatge al passat del nostre barri, moltes gràcies per contribuir a una obra de la qual us podeu sentir autors.

 

Cristina Aparicio

Joan Àngel Frigola

Antonio Gascón

Enric H. March

Rosa Martell

Jordi Morell

Marcos Pèrez

 

 

LA VIDA ENTRE VIES, el ferrocarril al Clot – camp de l’Arpa 1854-1972

Del 25 d’abril al 13 de maig, la biblioteca Josep Benet ( plaça de les Glòries) acollirà l’exposició

«LA VIDA ENTRE VIES, el ferrocarril al Clot – Camp de l’Arpa 1854 – 1972.

El dia 25 d’abril a les 19 hores xerrada a càrrec de Rafael Alcaide

EL FERROCARRIL A SANT MARTÍ DE PROVENÇALS: PROBLEMES URBANS I PROJECTES DE SOLUCIÓ

La podreu visitar dins l’ horari de biblioteca

dilluns	16:00–20:30
dimarts	10:00–14:00, 16:00–20:30
dimecres	10:00–14:00, 16:00–20:30
dijous	16:00–20:30
divendres	10:00–14:00, 16:00–20:30
dissabte	10:00–14:00
diumenge	Tancat

 

EL REC COMTAL, el riu de Barcelona

Dilluns 29 de febrer   a les 19 h                                                                  

A càrrec de Enric H. March, membre del Taller d’Història del Clot – Camp de l’Arpa

Biblioteca: Josep Benet

Adreça: plaça de les Glòries catalanes, 37   Barcelona

 

 

El Rec Comtal és, probablement, una de les infraestructures humanes de la ciutat de Barcelona que més petja ha deixat en l’imaginari barceloní al llarg dels seus 12 quilòmetres de longitud. A banda de la importància que històricament ha tingut en el desenvolupament industrial, agrícola i social de Barcelona –però també de Montcada i Reixac i les poblacions de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals abans de ser annexionades, l’any 1897–, ha deixat en la memòria de moltes generacions un record que abasta, fins i tot, a persones que no el van arribar a conèixer però que n’han sentit parlar tota la vida i l’han vist viu en la toponímia i en la nomenclatura dels carrers de la seva ciutat. Ha estat motor econòmic però també part del paisatge natural, i lloc d’esbarjo i d’activitats no directament relacionades amb l’economia, com és el cas dels safareigs.

Durant l’època romana el subministrament d’aigua a Barcino es va fer a través de l’aqüeducte del Besòs, que des del riu arribava a la ciutat murallada pel costat de la porta de la plaça Nova, on actualment hi ha la Casa de l’Ardiaca, com ens recorden els arcs reconstruïts sobre la muralla. L’aqüeducte caurà progressivament en desús després de la dominació romana, fins que entre els segles X i XI es decideix construir el Rec.

Tradicionalment, el seu origen es remunta a finals del segle X quan el mana construir el comte Mir, però el primer document que l’esmenta és durant el regnat de Ramon Berenguer I (1035-1076). Fos com fos, l’encàrrec de la construcció tenia com a finalitat fer moure els molins fariners i drapers, de titularitat reial, i més tard regar les zones agrícoles de Barcelona i del Pla. Ja dins de la ciutat, a través dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, l’aigua del Rec va propiciar el desenvolupament de la indústria tèxtil i dels oficis relacionats amb els teixits, les pells i els tints.

No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat, a través d’una fibla i una nova canalització des del Clot, com a subministrament d’aigua de boca per als habitants de la ciutat, en el moment que els pous van ser insuficients. Més tard, l’augment del consum, propiciat sobretot per les indústries d’indianes, va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la Mina Vella), l’any 1778. I quan arribi el seu punt més alt d’activitat, entre 1824 i 1826 es construirà una nova canalització, l’aqüeducte baix de Montcada, que acabarà tancada després de l’epidèmia de tifus de la tardor del 1914.

L’any 1799, el Rec va ser soterrat al seu pas pel barri de la Ribera, a la zona del Born, i durant el segle XIX, a mida que anava perdent l’ús i es convertia en un col·lector d’aigües residuals el Rec vaanar desapareixent de la superfície en sentit invers al seu recorregut, o va acabar engolit per la creixent trama urbana. En queden alguns vestigis fòssils a la plaça de les Glòries, al Clot i a Sant Andreu, que seran recuperats i proveïts d’aigua com a testimoni i memòria del seu important passat. Però, miraculosament, aquelles aigües netes i cristal·lines originals continuen corrent a cel obert des del Reixegó de Montcada i Reixac, on el Rec emergeix, i al costat del camí que uneix els barris de Can Sant Joan (Montcada) i Vallbona (Nou Barris, Barcelona), on les aigües circulen per una zona enjardinada, passen sota un pont medieval i reguen les últimes hortes de la ciutat, La Ponderosa, fins a desguassà un altre cop al Besòs després de perdre el vell traçat que les portava a Sant Andreu, Sant Martí i Barcelona.

Enric H.March

LA VIDA ENTRE VIES, el ferrocarril al Clot i Camp de l’Arpa 1854-1972

Del 1 al 26 de febrer

Lloc: Espai Antoni Miró Peris, plaça Carme Monturiol, 10.

Inauguració el dilluns 8 a les 19 h.

L’arribada del ferrocarril al Clot – Camp de l’Arpa 

Pocs després de la inauguració de la primera línia de ferrocarril a la Península, de Barcelona a Mataró (1848), coneguda també com el Camí de l’Est, va començar a funcionar el 23 de juliol de 1854 la línia Barcelona – Granollers, o Camí del Nord. La primera parada sortint de la ciutat era el Clot: travessava la plaça de les Glòries i seguia per l’actual carrer dels Escultors Claperós . A més de l’estació s’inauguraren els grandiosos tallers i unes cotxeres on cabien 44 cotxes. Sortint de l’estació el tren passava per un pont de pedra i totxana sobre el camí de Sant Martí de Provençals. L’arribada del tren posicionarà dins el progrés el Clot i tots els territoris per allà on passi. Revolucionarà l’economia local al facilitar un mitjà de transport de passatgers i de mercaderies, tant de matèries primeres com de manufactures. Fins aleshores, el transport per terra en carro, carreta o diligència, o la navegació fluvial i de cabotatge permetien un moviment reduït de persones i béns. Un seguit d’empreses buscaran la proximitat amb el camí de ferro per optimitzar els seus rendiments. Això comportarà una gradual i inevitable evolució del paisatge amb una pèrdua progressiva de l’activitat agrícola i ramadera, que serà substituïda per la indústria i l’habitatge d’un barri en creixement.

A la dècada de 1890 s’inaugura el darrer tram de la línia de Barcelona – Montcada – Granollers – Ripoll, conegut com la Companyia Nord. El traçat passava per la plaça de les Glòries i seguia per l’avinguda Meridiana. Aquesta companyia construirà una zona de vies mortes a l’illa Independència / Meridiana / Dos de maig.

El traçat de les diferents vies no respon a una planificació conjunta i esdevindran una cotilla que condicionaran el creixement del barri. Des de la segona dècada del segle XX es buscarà una solució amb diferents plans d’enllaços que pretendran racionalitzar els sistema ferroviari de la ciutat.

 

De les Tortugues a l’Oca

Clic 89, maig – juny – juliol 2015

Al barri tenim dues placetes amb noms d’animals, totes dues d’origen popular.

Cedent: Pilar Bofarull
Montserrat Cornet sentada al cap d’una tortuga.

La Plaça de les Tortugues o Sant Josep de Calassanç ( Còrsega, Rogent i Freser),  on ens podíem seure. Les tortugues van desaparèixer a finals dels 80 quan la placeta va ser  remodelada. Actualment hi ha la Llar per a la tortuga dels vuit anells, una escultura d’una tortuga d’acer de Joan Bennassar, que recorda les velles tortugues.

Cedent: Rossana Prenafeta

L’altra és una placeta sense nom (Rogent, València i Enamorats), coneguda popularment com Plaça de l’Oca, per una estàtua- que de fet és un ànec- col·locada sobre una font. Esculpida el  1925 per Frederic Marés per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, havia de ser instal·lada a la Diagonal però va acabar al barri.

Rosa Martell