CLIC núm. 84 maig 2014
De la fàbrica de farina a la fàbrica de cultura.
De ben segur que els més joves o els que veniu per primera volta al Centre Cultural La Farinera del Clot us preguntareu el perquè d’aquest nom tan curiós. Els veïns més grans dels trenta us poden explicar que recorden la fàbrica de farina que anys enrere s’alçava en aquest indret. L’edifici que acull el Centre Cultural és el que resta del conjunt de les instal·lacions de l’empresa Harinera San Jaime,SA perquè només es va conservar l’edifici principal de la fàbrica. En canvi la porta d’accés al carrer del Clot, bellament decorada amb rajoles; els edificis dels magatzems del blat i de les farines; i els de l’administració foren sacrificats per a construir l’IES Salvador Espriu.
L’antic municipi de Sant Martí de Provençals va ser el lloc que van triar els industrials de la ciutat, a la recerca d’espais nous per a ubicar les fàbriques que no cabien dins el recinte emmurallat de la ciutat de Barcelona. Primer fou l’activitat tèxtil amb els prats d’indianes i més endavant, ja entrat el segle XIX una activitat cada vegada més diversa.
La indústria farinera també hi era present. Cal tenir encompte que a finals d’aquell segle, a Sant Martí hi havia una gran activitat de la indústria farinera, que arribava a les 20 fàbriques. Aquestes eren hereves de l’activitat dels molins fariners hidràulics moguts amb les aigües del Rec comtal. Què va fer possible aquesta evolució dels antics molins a les fàbriques com La Farinera ? Per una part les innovacions tècniques com la introducció de la màquina de vapor o l’adopció del sistema de mòlta austrohongarès amb els molins de corrons; també la proximitat del port i de la xarxa de ferrocarril (el Ferrocarril del Nord, per l’avinguda Meridiana; la de França, pel carrer dels Escultors Claperós; la de Madrid, per la Diagonal); i l’increment de la població de la ciutat i, per tant, de la demanda de pa.
El 1892 Andreu Gallarda i Campanyà va fer construir uns magatzems i sitges de cereals per a la Casa Harinera de San Jaime SA. Pels volts del 1900 s’inicia la construcció del nou edifici sota la direcció de l’arquitect
e Josep Pericàs i Morros. El 1902 comença a funcionar. El 1923 l’empresa entrà a formar part del holding Industrial Panadera de Barcelona, SA (IPSA). Durant la guerra de 1936-1939, fou col·lectivitzada. Els seus propietaris la recuperaren el 1942, i es canvià el nom de la raó social per Nieta de Andrés Gallarda, SA. La gestió, però, continuà sota la direcció del Servicio Nacional del Trigo del Ministeri d’Agricultura fins al 1979, moment en què passa a denominar-se Oromas, S.A., fins al seu tancament definitiu l’any 1991.
Les veïnes van reivindicar molt de temps aquest espai per a destinar-lo a equipaments públics per a un barri amb poca dotació. Com a resposta, l’Ajuntament negocià la compra de l’edifici amb els propietaris i l’expropià el 1995.
La intervenció arquitectònica fou guardonada amb el Premi Bonaplata, en la convocatòria de l’any 2000. Va conservar els elements mobles essencials que permeten entendre l’activitat de l’antiga fàbrica i els diferents processos des que entrava el gra a les sitges fins que en sortien els sacs amb la farina i els altres subproductes com la pellofa i el germen. D’entre la maquinària més destacada hi trobareu els molins de quatre corrons de la casa Buhler, a la sala d’exposicions Joan Alsina; la despuntadora Morros que separava el germen del gra de blat, a la sala d’informàtica; a la segona planta, el plansichter, que destriava els productes segons el seu volum i era conegut popularment com a “ballarina” pel seu moviment oscil·lant; a la tercera planta, dins la sala Jesús Concernau, l’embarrat que permetia el moviment a les màquines, i el darrer tram dels elevadors de culleretes, canonades que travessen l’edifici i permetien el trànsit del gra a cada una de les etapes del procés.
Si per un moment tanqueu els ulls podreu imaginar com era la l’activitat frenètica de les treballadores d’aquesta fàbrica, sempre dins d’un núvol de pols de farina i vigilant el bon funcionament d’unes màquines que feien un soroll de mil di
monis.
El proper cop que aneu a la fleca a comprar pa, un dels aliments bàsics de la història de la Humanitat, penseu en el llarg viatge que fa un gra de cereal des del camp on ha estat conreat fins a la taula de casa vostra.
La Farinera en aquests quinze anys de funcionament com a Centre Cultural que ara celebrem ha estat un referent del nostre barri i de la nostra ciutat ara com a fàbrica de cultura, perquè no solament de pa viu l’home .
Jordi Morell i Núñez
Publicada en
CLIC,
LA FARINERA DEL CLOT y etiquetada como
Av.Meridiana,
Centre Cultural La Farinera del Clot,
Clot,
Edificis,
El Clic,
Glòries,
Història Barcelona,
Història Catalunya,
Història Clot,
Història Clot - Camp de l'Arpa |
Debe estar conectado para enviar un comentario.